De petita el meu refugi climàtic era la palangana amb aigua on em posava la mare per refrescar-me, la mànega que el pare engegava a la terrassa per ruixar-nos o el matalàs que trèiem per dormir a la intempèrie. També era refugi climàtic l’habitació del barranquet que compartia amb la meva padrina a l’estiu a Llesp. Els refugis climàtics sempre acaben esdevenint refugis sentimentals i espirituals, llocs on a més de fugir de la calor, pots fugir del món i la crua realitat. Ara un dels meus refugis climàtics és al Manantial de Caldes de Boí, a una sala on pots descansar, jugar a jocs de taula i prendre alguna cosa en silenci i sense gairebé gent. Un espai comfortable, un parèntesi i trànsit, una bombolla on el temps s’atura. A la novel·la El Manantial, d’Ayn Rand, portada al cinema per King Vidor i protagonitzada per una parella que destil.la passió, Gary Cooper i Patricia Neal, la individualitat i la integritat s’enfronten al convencionalisme enaltit pels paràsits de la societat, que persegueixen l’èxit per damunt dels seus principis. Magistralment visualitzat en l’escena final, el refugi dels protagonistes és al cim del gratacels dissenyat per ell, i on Cooper i Neal es retroben i fonen les seves mirades per sempre.
Sessió: No iniciada
