Com cada any en aquestes dates, arriben aquells dies d’agost que són els que més gent fa vacances, quan no estem gaire al cas de les notícies ni del dia que som. A més enguany ens distraurem també amb la politiqueria i les finals olímpiques. Però sempre queda algú per fer-nos memòria de la punyetera bomba. Comptem: aquest any ja en fa 79 i repetim l’efemèride del 6 i del 9 d’agost i tornem a pronunciar aquelles paraules, unes síl·labes que encara no sabem bé com s’accentuen: Hiroshima i Nagasaki. Ganes d’espatllar-nos la mandra canicular o la desconnexió? No. Més aviat, una minsa participació en la mala consciència de tots plegats. Senzillament, una ullada més al mirall on la humanitat es mostra incapaç de reprimir les situacions de violència cap a ella mateixa i cap al planeta que ens aguanta. Una ullada en la que recordem uns 120.000 morts i un nombre semblant de ferits només en les explosions d’aquells dies i un total que supera el quart de milió de morts si comptem les conseqüències de la radiació i les malalties que se’n seguiren. Recordem les dues ciutats on van fer caure Little Boy i Fat Man, perquè de moment són les úniques que han rebut un atac nuclear. Ja sabem que això del desarmament és poc més que un rumor i per error o per mala llet són moltes les males mans que hi ha prop d’un botó. Si us fa cosa parlar d’aquestes armes tan singulars, també podem esmentar que abans d’aquestes dues, milers de bombes van caure durant més de 6 mesos, intensament, sobre altres 67 ciutats del Japó. O podem parlar de les bombes de Lleida de fa 87 anys, o les d’avui i demà a més de 50 conflictes vius, alguns ben punyents. Les dues ciutats ara tenen parcs i monuments cuidats i endreçats on aquesta setmana que ve es faran cerimònies solemnes i respectuoses. Hi haurà testimonis dels que cada dia (cada dia de tot l’any i des de fa tant) rememoren la tragèdia. I altres que s’emocionaran escoltant-los. Aquests dies algú tornarà a fer ocells d’origami, grues d’ales elegants, que recolliran desigs repetits. Un gest, un aniversari, un record, una memòria necessària, una insistència que se’ns fa pesada, molesta i que sovint trobem inútil. Però voler la Pau ja ho té això. Cal insistir-hi i molestar, fins i tot en aquests dies despistats. La setmana que vé algú ens tocarà la moral recordant Hiroshima. Es tracta d’això. Que ens sentim tocats. I no és inútil.
.
