Aquesta setmana, in extremis, es va signar el preacord entre ERC i PSC per permetre la investidura de Salvador Illa. Aquest divendres s’ha sotmès a la votació dels militants d’ERC que l’han aprovat abans d’ahir per un marge realment ajustat, del 53,5%.
He repassat el text del preacord i, francament, no hi he detectat compromisos concrets rellevants de cara a la investidura del govern del Sr. Illa. Llegint-lo, he recordat molts dels programes electorals que hem tingut l’oportunitat d’examinar amb motiu dels processos electorals a què estem acostumats. Moltes bones intencions, grans projectes per millorar el nostre país i molt poques concrecions sobre com dur a la pràctica aquestes intencions i projectes.
Vull deixar clar, d’entrada, que jo sóc absolutament partidari de què s’investeixi el Sr. Illa i no se’ns aboqui a unes noves eleccions. Però he trobat estrany que la decisió s’hagi volgut presentar com un pas històric cap a l’emancipació catalana enlloc de com una opció tàctica. Perquè jo crec que aquest acord no assegura ni garanteix res. Es tracta d’una declaració d’intencions i de bons propòsits que, si de cas, s’hauran de materialitzar en disposicions concretes que seran objecte de noves negociacions.
Un dels temes que els dirigents d’Esquerra Republicana han reivindicat com a crucial ha estat que Catalunya tingui les claus de la caixa dels diners. I, efectivament, a l’acord es diu en diverses ocasions que l’Agència Tributària de Catalunya s’encarregarà de la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos que es cobrin a Catalunya, a excepció dels tributs locals. Naturalment això s’haurà de traduir en modificacions de lleis que no depenen només dels dos partits que ho han pactat. Però qui decidirà els diners que s’hagin de recaptar? I qui decidirà a què es destinaran aquests diners? Perquè si això no es controla, l’únic que s’haurà aconseguit és que Catalunya li faci de recaptador a l’Estat. Sobre el primer assumpte l’acord diu que s’augmentarà substancialment la capacitat normativa de la Generalitat, en coordinació amb l’Estat i la Unió Europea. De moment, per tant, continuarem igual i haurem d’esperar les reformes legislatives que es produeixin. Respecte al destí dels diners recaptats el pacte diu que un determinat percentatge de la recaptació serà per l’Estat, en funció de les despeses que suporti i que es crearà un consorci per vetllar per l’efectivitat de les inversions pressupostades. Tot això s’haurà de concretar posteriorment, tot i que es tracta d’aspectes fonamentals. No tinc espai per repassar altres aspectes, també interessants del pacte. Però en general continuen responent a un protocol de bones intencions.
