Mentre els anys curen ferides i els petons creen addiccions, el rock va posant música de fons. És clar que el rock no ha mort però és innegable que cada vegada ‘envelleix’ més, almenys així passa entre tots els qui tenim el rock com el millor art de les nostres vides. Cada cop són més els rockeros que ens esperen al Gran Hotel, encara que millor que segueixin esperant molt de temps més.
La mort de Charlie Watts el 2021 va ser brutal per a ‘sus majestades’ els Rolling Stones, però res deté aquesta incombustible banda formada el 1962 per Mick Jagger i Keith Richards que aquest any compleixen 81 ‘takos’ i continuen sense parar. Sense anar tan lluny, el nostre Miguel Ríos va fer els 80 el dia 7 passat i segueix pletòric.
El rockero és fort perquè així ho va fer la societat, el rockero no és diabòlic sinó temut per ser diferent i el rockero és amor i pura passió. Els grans del rock, com tots els humans, tenen data de caducitat, però les seves obres queden perennes als anals de la història. A més, en aquests temps d’apoderament de les dones resulta paradoxal el triomf de la ‘música basura’ com el detestable reguetón que les tracta com simples objectes quan el rock sempre s’hi ha referit com l’ésser més perfecte de la creació. Fruit d’això hi ha aquestes balades que mostren la part més romàntica d’una música que es porta a la sang, se sent a l’ànima i es canta amb el cor.
El temps no s’atura, els anys passen i el pòsit del rock, sense un relleu generacional excessiu, es manté fresc despertant aquestes sensacions úniques que només se senten amb el rock, perquè si l’amor fos com el rock seria etern… Oh yeah!
