Avui se celebra a nivell institucional el Dia de la Música, una jornada treta de la màniga per així donar ‘cuartelillo’ i treure a la llum algunes propostes acadèmiques que avorreixen fins a l’apuntador o al familiar més proper. No pretenc dir que es tracti d’alguna cosa sense mèrit, al contrari, massa coratge i afany s’ha de tenir per superar les matèries pròpies del solfeig.
Tot i això, és de rebut que molts joves que pretenen estudiar música llencen la tovallola per l’avorriment que els produeix el pentagrama. Potser els mètodes no siguin els adequats o al pitjor és que es pretén ensenyar per nassos amb partitures que provoquen la mateixa reacció que quan es contempla un ramat d’hipopòtams. La música és sagrada i només n’hi ha dos tipus: la bona i la dolenta. El que és realment odiós és que a nivell del poder establert sempre estiguin mimats gèneres que poca alegria aporten a l’ànima i res al cos.
Per això sí que hi ha diners! Si se celebra un Dia de la Música que sigui amb totes les conseqüències, és a dir, donant cabuda i suport a tota mena d’expressions musicals. Aquest esdeveniment va ser creat el 1981 pel llavors Ministre de Cultura de França, Jack Lang, i des de 1982 es duu a terme a molts racons del planeta. L’objectiu és promocionar la música de dues maneres: la primera que els músics surtin al carrer; la segona, l’organització de concerts gratuïts a l’aire lliure. La música és universal i és present fins quan respirem. En qualsevol cas tot allò que sigui música en viu és d’agrair, perquè la música aviva l’ànima.
Tu i jo som música, tots som música i per això no concebo ni un sol dia sense música… Oh yeah!
