El Departament d’Educació, sempre amb bona vista i criteri, ha decidit eliminar (junt amb el Consell Interuniversitari de Catalunya) les lectures obligatòries de català i castellà a la selectivitat. Clar, com que els estudiants van sobrats d’hàbit i comprensió lectora, se’n pot prescindir. Tant és si l’últim llibre que van llegir va ser On és en Wally?, El zoo d’en Pitus, La penya dels Tigres o Contes per Telèfon que els van endossar nou de trinca per la Primera Comunió. Com pot ser que algú hagi decidit que prou que La plaça del Diamant s’arribi a llegir almenys un cop a la vida? No deixa de ser curiós, perquè la conselleria d’Educació havia treballat conjuntament amb la de Cultura per a la creació del Pla Nacional del Llibre i la Lectura. Si elabores un pla com aquest, és que observes com és d’important la lectura i com és d’important la literatura d’un país.
Entens que hi ha llibres que conformen la nostra cultura i la nostra identitat i que són de necessitat que siguin llegits i analitzats. També és molt possible que es consideri que llegir ens fa desenvolupar el pensament crític, i que la comprensió lectora és una eina bastant eficient per anar pel món. Però després de tot això, Educació encara no ha enumerat cap argument vàlid per justificar aquesta decisió i com afectarà els estudiants.
El primer informe PISA postpandèmia ja va fer un toc d’atenció, evidenciant que Catalunya se situava a la cua d’Espanya en les tres competències avaluades (vam fer ple, que ja és dir): comprensió lectora, matemàtiques i ciències. I és que en només una dècada, l’alumnat català ha perdut gairebé dos cursos en comprensió lectora, un curs en matemàtiques i gairebé un de sencer en ciències. Un estudiant que al setembre començarà 1r d’ESO, per exemple, s’hauria de tornar a matricular a 5è de Primària per a entendre què llegeix i a 6è per a saber què és un romboide. Però mira, que no llegeixin. Ni sumin, ni divideixin, ni es trenquin el cap intentant esbrinar a quina hora es creuaran un tren que surt d’aquí i un altre d’allà, sempre que ningú els robi el coure. I ja de pas, això d’aprendre a escriure com Déu mana sense faltes d’ortografia ni accents mirant a la Meca, millor que també ho aparquem, que això d’escriure bé ja només és per quatre folklòrics. I la filera de rius que recitàvem a ritme de “Miño, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Segura, Xúquer, Túria, Ebre, Llobregat…” de què serveixen, si ara tenim el Google Maps que ens treu les castanyes del foc. Els professors, però, no veuen gens clar això que les lectures obligatòries s’hagin esfumat dels exàmens de selectivitat.
I és que si abans els alumnes havien de llegir –encara que fos en diagonal– quatre llibres (dos de català i dos de castellà) per a les PAU, ara ja no ho hauran ni de dissimular. El que sí que hauran de fer es haver llegit al Batxillerat, tot i que no hi haurà una llista tancada de títols i dependrà més de la motivació que els puguin injectar els docents als seus alumnes. Sabent que això no serà matèria d’examen, ja sabem més o menys com acabarà tot plegat. Tampoc no cal parlar massa dels professors universitaris, que també tenen un greu problema en fomentar la cultura lectora i fer llegir llibres als estudiants universitaris. Així ens surten després…
Vist des de dalt, mentre ja no exigim als alumnes que entenguin què llegeixen per a entrar a la universitat i deixem que la intel·ligència artificial els continuï fent els treballs, estarem aconseguint que la generació que ha de governar en un futur el dia de demà visqui amb els ulls ben embenats. En definitiva, haurem aconseguit que no aprenguin mai allò del que en dèiem de “la cultura de l’esforç” que també es tant o més important que saber llegir…
