En els racons íntims dels republicans i altres independentistes han brollat aquestes hores els versos de Pere Quart: “Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somio completa”. L’esperança desfeta en les eleccions de diumenge és la de l’independentisme que ha perdut la majoria al Parlament. Esperança desfeta de tot l’independentisme. No és només ERC la gran derrotada. També ho és la CUP, l’Alhora de Ponsatí i Junts de Puigdemont, perquè també és un estrall l’estèril suma de vots de la nova Convergència. Fins i tot, l’únic independentisme que es podria considerar guanyador, (Aliança.CAT), és una calamitat afegida al projecte nacional integrador. La primera víctima de l’esperança desfeta és Pere Aragonès, que en un gest de coherència política ha anunciat que plega. La decisió l’honora i ratifica la rectitud amb què ha pilotat la Generalitat. L’última vegada que vaig parlar amb Jordi Pujol li vaig preguntar al President què li semblava Pere Aragonès. “És un bon xiquet”, em va contestar amb una rialla entre sorneguera i simpàtica. Els bons xiquets, però, no cotitzen en política.
Sessió: No iniciada
