Gómez Vidal, el primer fotògraf en nòmina de LA MAÑANA, va fer aquestes instantànies el 20 de març del 1980. Era dijous i Lleida (i per extensió Catalunya) era una festa. Després de més de 40 anys de fèrria dictadura feixista la ciutadania tenia l’oportunitat de tornar a votar. Eren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya i contra pronòstic les va guanyar Jordi Pujol i Soley al capdavant de la coalició de Convergència i Unió, entre nacionalistes i democratacristians. La demoscòpia i pràcticament tothom apostaven per una victòria del PSC de Joan Raventós però el veredicte de les urnes va ser un altre.
Jordi Pujol va treure 43 diputats i el PSC de Raventós 33. Pujol va convidar Raventós a entrar al govern però els socialistes van dir que no. CiU va pactar amb ERC (l’històric Heribert Barrera va presidir el Parlament) i als socialistes els va costar molts anys tornar al capdavant de la Generalitat.
SENSE MAJORIA
Durant diverses legislatures, Jordi Pujol va manar amb majoria absoluta fins que el 1995 la va perdre. Tenia com a adversari Quim Nadal, exalcalde de Girona que va acceptar liderar la candidatura del PSC. Ara Nadal forma part del govern republicà en funcions com a conseller d’Universitats. Tot i no tenir majoria Pujol va governar amb tranquil·litat fins que el 1999 va competir amb Pasqual Maragall. L’exalcalde de Barcelona va liderar la candidatura del PSC amb el lema de “Canviar és guanyar” i va ser el més votat però Jordi Pujol el va avançar en escons i va tornar a governar. El 2003 Pujol va optar per retirar-se (a les seves memòries parla “d’enretirar-se) i Artur Mas va liderar la llista de CiU. Pasqual Maragall, després de quatre anys a l’oposició, s’hi va tornar a presentar i Artur Mas va tornar a guanyar en escons. Però l’arc parlamentari permetia una altra suma. “Les esquerres han guanyat”, va dir Maragall al sortir a valorar els resultats. Havia tantejat plegar però finalment es va convèncer que era possible un tripartit d’esquerres. I així va ser. L’ERC de Carod-Rovira va tenir un creixement espectacular i va tornar a situar el partit en posicions de lideratge després d’anys de moure’s en la desena de diputats (pam amunt, pam avall) sota els auspicis d’Àngel Colom.
EL PRIMER TRIPARTIT
El primer govern tripartit va començar a governar amb el pacte del Tinell però les disputes internes entre partits (PSC, ERC i ICV) i potser també la falta de cultura de coalició va impedir que aquell Executiu se cimentés. Maragall va impulsar el nou Estatut, que també va tenir l’aval de CiU, però va embarrancar al Constitucional.
Aquell govern no va acabar la legislatura i José Montilla va rellevar Maragall al capdavant del PSC. Artur Mas va tornar a guanyar les eleccions del 2006 (aquell cop en un dia de Tots Sants) però el tripartit sumava i es va repetir. Va aguantar la legislatura i el 2010 Mas es va tornar a alçar amb la victòria. Tenia 60 escons (a 8 de la majoria absoluta) però les finances no eren bones. Van començar les retallades, que van desgastar el que l’expresident Artur Mas va anomenar “el govern dels millors”.
EL PROCÈS
I va arribar el Procés. La ciutadania, empesa des de la base per l’Assemblea Nacional Catalana, va convocar una gran manifestació: “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Va ser l’11 de setembre i va ser un èxit. Un milió de persones al carrer. En veure-ho Mas va avançar les eleccions (abans va intentar que Rajoy cedís en el pacte fiscal, tot i que sense sort). Artur Mas va guanyar però va perdre deu diputats i es va quedar amb 50. Va pactar amb l’ERC d’Oriol Junqueras i es va convocar la consulta del 9-N. Després d’unes eleccions plebiscitàries on CDC i ERC van anar junts (Unió se’n va desmarcar i va quedar com a partit extraparlamentari).
DE L’1-O AL COVID
La CUP es va negar a investir Mas i finalment es va elegir Carles Puigdemont, alcalde de Girona. Puigdemont va convocar l’1-O i va intentar una fallida declaració d’independència. La resta ja és coneguda: presó, exili i 155. Amb la recuperació de la Generalitat es va investir Quim Torra però la mala relació entre l’exconvergència (ja Junts) i ERC va tensar les coses. Torra va quedar inhabilitat per negar-se a despenjar els llaços grocs de Palau. Aragonès, com a vicepresident, va convocar eleccions però les va aplaçar per la pandèmia. La justícia va obligar a fer-les i el 20 de març del 2021 es va votar. Les imatges són un poema. La gent de les taules electorals estava coberta amb EPI’s i mascaretes i de set a vuit del vespre era l’hora reservada perquè anés a votar la gent malalta de Covid. Són fotos per la història. Salvador Illa (PSC) va ser el més votat però va empatar a escons amb ERC. Junts, amb Laura Borràs al capdavant, en va treure només un menys.
Es va repetir govern independentista però les males relacions entre el dos principals partits sobiranistes tampoc van passar la prova del cotó. Aragonès va fer fora el vicepresident Puigneró, de Junts, al considerar una deslleialtat que els seus socis li haguessin demanat una moció de confiança. Junts va sortir del govern i ERC va intentar acabar la legislatura. La no aprovació dels pressupostos per la negativa dels Comuns va convèncer el president de tornar a les urnes. Les va posar per avui, on a darrera hora de la nit se sabrà qui les guanya i si té o no possibilitats de governar.
