Si passegeu per Lleida, i suposo que per qualsevol ciutat, a més d’haver de sortejar els coneguts obstacles com voreres aixecades, clots, sots, tolls, mascotes, tifes de gos, bicis o patinets, i patir els semàfors que mai es posen verds per als vianants, també caldrà vigilar perquè la proliferació de bars amb les seves corresponents terrasses no té aturador. Ara, la moda és fer les voreres més amples però segueixen sent estretes perquè les ocupen les taules i cadires col·locades a discreció, com la sal a l’amanida. Tothom té dret a guanyar-se la vida, només faltaria, però hi ha públic per tant bar? Es un misteri, però es veu que sí. La cerveseta o el cafè en una terrassa és una teràpia per molta gent; és allà on hom es confessa amb la parella, amb els amics o amb els companys de feina. Tanmateix, aquests establiments –cosits a impostos– necessiten mà d’obra i amb la que hi ha no n’hi ha prou. Els treballadors no solen ser professionals del ram –en queda algun?– i mana la precarietat. Les esperes es fan interminables i els preus cap amunt i de vegades cal anar a pagar a una màquina que torna el canvi en moneda petita. Ahir, com cada any, sindicats i polítics –maleïda campanya que no s’acaba mai– es van omplir la boca de bones intencions. Posaran fil a l’agulla? Temo molt que, també com cada any, l’agulla es quedarà sense fil.
Sessió: No iniciada
