L’últim concert dels Beatles va ser el 1996, el de Dire Straits, el 1992, el dels Creedence fa una eternitat i el de molts que se n’han anat al Gran Hotel, ni se sap. Malgrat tot l’empremta de tots ells segueix als escenaris gràcies a les bandes tribut, moltes de les quals broden els seus temes, d’altres no tant.
Per això tornen la il·lusió a molts dels seus seguidors que aposten per assistir al concert per tancar els ulls i deixar-se portar per la il·lusió que els originals hi són. Són molts els homenatges i tributs que es rendeixen a músics impereceders, després hi ha el nivell d’exigència de cadascú per gaudir o no de les propostes presentades. Només és qüestió de bussejar per les xarxes per conèixer una immensitat de projectes de grups que s’anuncien com a ‘Tribut a…’ per triar el que més vingui de gust.
N’hi ha des de Metallica (no m’ha agradat cap) a Manolo Escobar (no m’interessa), passant per Iron Maiden (divertidíssims els Iron Maños), Deep Purple (molt bons els Casino Montreaux) o El Último de la Fila (molt encertats i amb més canya són El Último Tributo), entre moltíssims més. Per als menys exigents en matèria de música en directe no vetarem aquest tipus d’ofertes, ja que hi ha molts músics que es guanyen la vida copiant els seus mestres i també són multitud els qui en gaudeixen. N’hi ha que opinen que es posen a la pista, escolten amb els ulls tancats i s’imaginen com s’ho passaven de bé anys enrere amb els veritables.
Per les sales de la nostra ciutat desfilen gran nombre d’aquest tipus de grups, dels quals prefereixo no esmentar-ne més noms dels ja justificats per no urgar a la ferida. El cas de Jarabe de Palo amb Pau Donés és diferent. No és el mateix assistir a un concert que veure un DVD, encara que si l’actuació s’ha de veure ocupant butaca, sense poder-se fer un garbell per fer vida social, ni refrescar-se el gaznate, es perd gran part de l’essència d’un concert en directe… Oh yeah!
