La visita a un hospital sempre em causa la mateixa impressió, una barreja de fragilitat i fortalesa. La malaltia i la mort ens dilapiden l’ego. L’ego és una cosa que ens acompanya tota la vida i no serveix per a res. Quan ens adonem de la seva inutilitat comencem a deixar de sentir-nos importants i la vida es dilata, la serenitat s’expandeix i tot agafa una altra dimensió on la compassió i la ironia prenen el lloc a la solemnitat i la trascendència. I tot i així sempre tornem a caure, a fer el ridícul, a ser injustos, a sentir-nos patètics. El soroll de fons no s’atura mai i pensar per un mateix costa tant com baixar la muntanya que un dia es va pujar amb facilitat. De vegades el preu és quedar-se sol, i el privilegi, sentir-se una mica lliure. Al final tots som el mateix, un cos que se’n va i una ànima que es queda. No oblidaré mai el Joan un matí suau de tardor dibuixant un vaixell a la sorra del Delta. Semblava un nen, i probablement ho tornava a ser, als seus 90 i pocs anys. El seu somriure a l’hospital ha sigut l’adéu d’un llagut de fusta, colrat de sol i aigua. Navegant lleuger amb les veles altes, aprofitant el vent i la força dels rems, allunyant-se de l’embarcador i fugint de la maltempsada. L’últim viatge.
Sessió: No iniciada
