Dimarts d’aquesta setmana es va votar al Congrés dels Diputats la proposició de llei d’amnistia. Havia estat una exigència dels diputats independentistes per investir l’actual govern d’esquerres, a la qual el PSOE i Sumar s’hi havien avingut i que tot semblava que s’hauria de superar sense problemes al tràmit d’aprovació pel Congrés.
Però no va ser així: precisament el partit que més s’havia significat en aquella exigència hi va votar en contra. Els vots de JuntsxCat, units als del PP i Vox, van tombar la proposta i van impedir que la proposició de llei fos aprovada aquest dimarts.
Això confirma que la política catalana és cada cop més difícil d’entendre. Ja estàvem acostumats a què ens diguessin, des de fora, com n’érem de complicats. Ara ja ens hem de considerar complicats des de dins mateix. El redactat de la proposició de llei que es votava havia estat pactat pels partits independentistes amb els del govern espanyol. És més, el text que es va sotmetre a votació, que era el dictamen de la ponència, havia estat aprovat per la majoria governamental, inclosos els vots de Junts. I en canvi, quan es va sotmetre a l’aprovació del ple del Congrés, Junts hi va votar en contra. Com deia Forges: “País!”. Forges es referia a Espanya; però Catalunya potser encara és més espanyola en aquest sentit.
La justificació de Junts per votar en contra de la proposició de llei d’amnistia és que determinats jutges (dos concretament, els Srs. García Castellón i Aguirre) han modificat els delictes pels quals instrueixen les seves dues causes criminals per derivar-les cap a delictes de terrorisme i d’alta traïció, delictes que no es trobarien coberts per la llei d’amnistia. Però tots sabem, tant els catalans, com els espanyols, com el món sencer, que en el Procés no hi va haver ni terrorisme ni alta traïció. Potser tant de bo n’hi hagués hagut: en aquest cas no se ben bé on seríem, però probablement no en la lamentable situació en que ara ens trobem.
Si hem d’anar intentant desactivar qualsevol acusació que es faci als líders del Procés i de la reacció contra la repressió ho tenim ben magre. Si ara n’excloem els delictes de terrorisme i d’alta traïció, d’aquí pocs dies s’acusarà el president Puigdemont d’haver intentat assassinar un cunyat seu amb l’ensurt de la declaració d’independència. Per contra, amb l’actitud de Junts sembla avalar-se la tesi d’aquests dos jutges –que no dubto que en podrien ser més– que hi podria haver indicis de terrorisme i d’alta traïció, cosa que ni els més conspicus partidaris de la dreta són capaços de creure’s, per molt que ho diguin als quatre vents.
O bé ens creiem que estem en un estat de dret o no ens ho creiem. Si pensem que hi estem, haurem de creure que les bajanades que alguns jutges sostenen no arribaran enlloc. Si, per contra, creiem que no hi estem, no cal que ens escarrassem en fer lleis d’amnistia inexpugnables; sempre ens podran fer un torcebraç per inaplicar-la. Jo us proposo que pensem en nosaltres mateixos: ¿la proposició de llei d’amnistia és correcta des de la nostra perspectiva? Si creiem que ho és, fem el possible perquè s’aprovi. Ja sabem que hi haurà moltes maniobres perquè no s’apliqui. Però aquestes pressions no depenen de nosaltres i no estem en condicions d’impedir que s’intentin.
Sessió: No iniciada
