– Vostè és bomber i fotògraf, dues professions que moltes persones veuran com molt diferents. En quin moment comença a aficionar-se al món de la fotografia?
– Com la majoria de les persones, vaig començar com aficionat i va ser viatjant el 2005 amb un amic. Va ser llavors quan em vaig comprar una càmera de fotos i em vaig enganxar a la fotografia. En el 2012 i 2013, ja estant al cos de Bombers vaig començar a estudiar fotografia a Barcelona, tot i que no sabia que també m’acabaria dedicant professionalment. M’agrada molt el retrat i la fotografia publicitària, i amb el temps, amb feines que havia fet com a ‘freelance’, m’hem vaig adonar que podia vincular les dues professions, com es demostra a ‘Cara B’.
– I és fàcil de compaginar?
– Sí, perquè els torns que fem de 24 hores ens donen una permissibilitat per fer altres coses. De fet, li dedico molt temps a la fotografia, tant a nivell d’oci com per fer projectes personals i per terceres persones.
– Com sorgeix ‘Cara B’?
– La relació de la professió de bomber i la fotografia sempre ha estat present. A més, com a fotògraf sempre he intentat tractar molt bé els projectes i aprofundir en ells per donar una visió única. En aquest cas, ja porto 15 anys en el cos de Bombers de la Generalitat i va arribar un punt que volia explicar quelcom inèdit. Llavors vaig arribar a ‘Cara B’. Quan tens 25 anys i estudies l’oposició de Bomber de la Generalitat idealitzes una professió, com a les pel·lícules, de com es treballa i què pot arribar a fer l’efectiu en qüestió. Després de 15 anys en el cos t’adones que, evidentment, hi ha coses molt boniques i que no canviaries per res del món, però hi ha altres de les que ningú en parla ni tampoc es treballa. Fins i tot, l’Administració no les treballa i s’han convertit en tabú. Es tracta de conseqüències de casos sonats que han passat i que vaig anar coneixent fins a convertir-se en una font d’inspiració. Així, en el 2018 inicio la investigació i començo a fotografia en el 2019. Inclòs, quan arriba la pandèmia ja tenia les fotografies gairebé acabades. Tot comença a nivell més local, a Barcelona, on jo soc bombers, perquè coneixia més casos i tenia més facilitat per arribar als protagonistes, però de mica en mica es va anar expandint, arribant a altres efectius d’Espanya i també del món.
– Va ser fàcil aquells inicis?
– He de reconèixer que va haver-hi companys de professió que no em coneixen inicialment em van dir que no volíem participar ni explicar la seva història. Però per sort vaig conèixer al Carles Savalls, periodista de l’Àrea d’Informació i Comunicació dels Bombers de la Generalitat i va començar a treballar amb mi en la recerca de casos potents que s’havien de transmetre, perquè tothom conegui com és la nostra professió. Amb la seva feina, entre d’altres, vam arribar a casos de Canàries i Madrid.
– Es pot dir que era necessari mostrar aquesta cara de la professió de bomber?
– Totalment, perquè hi ha una realitat que no es veu, però que està molt present. De fet, sempre s’han d’ensenyar les altres cares de la nostra professió, ja que tenen un pes important.
– Com ha estat el ‘feedback’ amb els seus companys del cos de Bombers de la Generalitat?
– Excel·lent. És un treball positiu a nivell psicològic que també convida a reflexionar cap a on ha d’anar la nostra professió en qüestions de seguretat i què s’ha de millorar en qualsevol servei i mitjançant mètodes de prevenció i autoprotecció. De fet, cal indicar que a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) ja s’estan explicant casos d’aquesta exposició, ja que també és una eina psicològica i pedagògica.
– Què es poden trobar les persones que vagin a partir del dia 10 a la Biblioteca Pública de Lleida a veure l’exposició?
– Una reflexió del que realment és la nostra professió, la qual li permetrà donar-li un tom a la percepció que pugui tenir dels Bombers i com treballem. Com moltes feines, la nostra és molt dura, però té una imatge molt mitificada. És més, fem una feina molt important, però a vegades paguem un preu molt car i aquesta motxilla que portem a sobre es va carregant fins que apareixen depressions i estats d’ànims que fan caure. En altres paraules, la mostra reflexiona sobre els riscos inherents de la feina dels bombers i les bomberes de qualsevol part del món. És per això que els 18 protagonistes del relat expositiu ens presenten una part dels límits de la professió, com ara els accidents laborals, els traumes psicològics derivats de l’assistència a determinats serveis o el fet de ser dona en un cos de bombers. A més, la mostra consta de 18 seccions: una per cada protagonista del relat. Cada secció té un parell de plafons: la fotografia del personatge i un altre amb el text biogràfic i descriptiu de cada cas. Completen el recorregut un plafó genèric de presentació i un monitor de televisió en què es projecta el ‘making of’ de les sessions fotogràfiques.
– A més, ha tingut molts reconeixements…
– ‘Cara B’ va ser finalista al Festival de Fotografia de Siena i de la convocatòria dels Premis Visuals del Pati Llimona, el 2021. És per això que la mostra va començar a exposar-se en aquest centre cívic de Barcelona. Posteriorment, es va mostrar a la Sala d’Exposicions del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona i al llarg de l’estiu de 2023 es va poder veure a l’emblemàtic Pati de Valls, vila on vaig néixer fa 43 anys. A més, també vull dir que l’exposició ha estat possible gràcies a la implicació de Bombers Solidaris; grup de bomberes i bombers de l’Ajuntament de Barcelona format el 2016 amb l’objectiu d’impulsar i donar suport a projectes de caràcter humanitari. Bombers Solidaris, fins ara, ha treballat en la recollida de joguines per a pacients pediàtrics d’oncologia, el gran recapte d’aliments, en campanyes de donació de sang i en el calendari solidari de bombers, els fons del qual finança beques d’investigació científica en el camp de les malalties materno-infantils.
– Hi ha algun cas que el va marcar més?
– Tots criden l’atenció, però en un cas es tracta l’estrès posttraumàtic que va patir un company professió del cos. A partir d’una intervenció complicada va perdre el seu company i aquest estrès posttraumàtic que va patir va acabar derivant en una depressió profunda, perquè no va poder gestionar la situació viscuda. Posteriorment, va estar uns tres anys de baixa i després va poder tornar al cos de Bombers. Però s’ha de dir que els protagonistes tracte temes que no es parlen i, alhora, són delicats, raó per la qual se’ls hi ha de donar visibilitat per poder-los afrontar.
