Un ús abusiu de les pantalles en els nens els impedeix aprendre habilitats socials imprescindibles per al seu desenvolupament com a persones, cosa que pot provocar, amb el pas dels anys, l’aparició d’inseguretats tant a l’adolescència com a l’edat adulta.
Tot i així l’assumpte de les pantalles és “bastant delicat”, segons el psicòleg Antonio García Moreno, expert en el tractament de nens i adolescents, que, en una entrevista amb EFE, ha assegurat que tampoc “es tracta d’eliminar-ne l’ús perquè és una forma d’aprenentatge i de relació, però sí de limitar-ho”.
García Moreno, que fa 20 anys que exerceix com a psicòleg tractant fonamentalment nens i adolescents, encara que també tracta adults, explica que “ara es relacionen amb gent d’altres llocs, tenen el món sencer per trobar persones amb les seves inquietuds” però el problema és que, “al final, si ens centrem massa en el món virtual, no practiquem les habilitats socials que tenim i que cal practicar per aprendre-les i perfeccionar-les”.
Els nens, quan són petits a través del jocs en un parc, o en qualsevol altre entorn, aprenen a manejar primer les habilitats físiques i després les relacions socials, “i així aprenen a comunicar-se”, però si el seu món se centra en una pantalla “mancaran d’aquestes habilitats quan siguin grans”.
O tenen habilitats o queden exclosos
Així, quan arriben a l’adolescència “o tenen habilitats de relació o se’n queden exclosos” perquè és l’etapa en què es comencen a practicar amb més intensitat les relacions socials.
Segons el psicòleg, “si aquesta pràctica no la tenim perquè estem amb el mòbil, es limita moltíssim l’habilitat de relació” i, a més, “si els nens no es relacionen en persona no adquireixen aquesta habilitat i apareixen moltes inseguretats, moltes pors quan la persona està cara a cara”.
Ha posat de manifest que hi ha “molts nens que tenen molta habilitat per relacionar-se a través de les xarxes i tenen milers de seguidors, però després els poses en un lloc on hi hagi persones i es queden asseguts i no són capaços de parlar ni de relacionar-se” .
Aleshores, “amb el mòbil estupendament, però persona a persona no, i això els genera moltíssima inseguretat” perquè “les relacions reals, com per exemple de parella, no són a través d’una pantalla, i aleshores sí que es genera un problema important”.
Antonio García ha dedicat deu anys del seu exercici professional a treballar amb nens i adolescents de centres de protecció de menors i els que estan en acolliment familiar.
La base segura
Fruit d’aquesta experiència, i de la clínica amb adults ja que ha pogut veure com en entorns normalitzats les afeccions de salut mental a l’etapa adulta estan relacionades amb vivències del passat, ha plasmat al llibre ‘La base segura’ la importància que té “l’experiència que vivim des que naixem i l’aferrament familiar que tenim en l’evolució de la nostra salut mental”.
‘La base segura’, editat per Almuzara, és una faula que es desenvolupa al planeta imaginari Grom i on els seus habitants, els groms, es veuen immersos en una situació límit que els impulsarà a descobrir fascinants mons.
En el seu viatge, segons Antonio García, “transmeten valuosos ensenyaments sobre el desenvolupament de l’aferrament i el potent impacte que ocasiona l’entorn en què es viu en la salut mental”.
Els groms donen resposta a aquestes qüestions i descobreixen les claus per curar antigues ferides, alhora que descobreixen als pares i mares com construir una base segura d’aferrament que ajudarà els seus fills a ser “persones més felices, emocionalment més fortes i estables”. ”.
Generar sensació de seguretat
“La base segura” és on es donen les condicions propícies perquè una persona que vingui fins i tot d’un ambient o d’una situació que hagi estat negatiu a la seva infància oa la seva adolescència pugui tenir aquesta estabilitat.
Que pugui predir el que li passarà més o menys i poder generar aquesta sensació de seguretat i d’un vincle correcte amb l’entorn que li permeti estar sa i ser feliç.
Segons la seva opinió, “quan nosaltres tenim una base segura, ens enfrontem a la vida d’una altra manera, anem amb més seguretat, aprenem millor, ens desenvolupem millor no només a nivell intel·lectual i emocional, sinó també físic” perquè els nens que hi viuen” en un ambient més estressant, el seu organisme està dedicat a sobreviure i, en general, es desenvolupen pitjor en tots els àmbits de la vida”.
Aquest expert conclou que “és molt més fàcil després enfrontar-te a les dificultats de la vida quan tens confiança en tu mateix i saps que tens recursos per enfrontar-te a les demandes del medi on vius”.
Set de cada deu menors de 10 a 15 anys disposen d’un dispositiu mòbil propi
Per primera vegada a Espanya, la proporció de nens de 10 a 15 anys que disposen de telèfon mòbil ha superat els 7 de cada 10, amb increments en els darrers 10 anys a la major part de les comunitats, especialment des de l’arribada del covid.
D’acord amb les darreres dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), amb el pas de l’educació primària a la secundària, o en tot cas abans dels 14 o fins i tot dels 16 anys, el 70,6 % dels nois i noies espanyols de 10 a 15 anys tenen el seu propi telèfon, fet que suposa 7,5 punts més que el 2013. Aquesta xifra suposa que, a tot el país, més de 2.143.000 menors de 10 a 15 anys disposen d’un telèfon mòbil, més de 427.000 dels quals resideixen a Andalusia i gairebé 355.000 a Catalunya.
Fa uns dies, per impuls de dues professores, la toledana Ángela Sánchez-Pérez i la barcelonina Natalia Jiménez, es van registrar més de 63.000 firmes com a petició popular al Congrés dels Diputats per restringir l’ús de mòbils en menors de 14 anys I alhora s’estén des de Catalunya un moviment sorgit inicialment en un grup de Whatsapp de mares i pares de Barcelona que planteja rebutjar la “normalització” de lliurar un telèfon mòbil intel·ligent als nens als 12 anys.
També un grup de mares de la Noguera ha creat un grup de WhatsApp per tal de sumar-se a la iniciativa catalana Adolescència lliure de mòbil i retardar la compra de dispositius.
