Vull expressar tot el meu respecte als afiliats a qualsevol formació política. És un dret a preservar. Ho saben molt bé els que durant dècades van ser perseguits per militars perquè no eren fidels al règim. Encara ara, a molts països no hi ha ni llibertat política, ni sindical, ni religiosa. Dit això, en cinc punts voldria expressar el que em sembla que actualment en deu ser de dura la vida d’un militant d’un partit polític. Aquests són:
Primer: No em sé avenir que, per molt militant que un sigui, calgui assumir sistemàticament els discursos, o relats que se’n diu ara, que defineixen les cúpules dels partits per pura estratègia conjuntural. Defensar unes tesis i demà unes altres de diferents és fer combregar per no res.
Segon: Militants del PP que aquests dies s’han manifestat a Madrid (i en altres indrets) en contra de l’amnistia i del possible nou govern de l’Estat. Fa unes setmanes estaven disposats a fer costat al seu líder quan va manifestar la seva disponibilitat a establir converses amb Junts? A Catalunya, els darrers anys, ja hem vist que els discursos conciliadors i de peix al cove de l’actual ERC els haguessin pogut firmar tranquil·lament dirigents de l’antiga Convergència. I històrics d’ERC podrien haver estat, perfectament, els ideòlegs de la resistència independentista que estan demostrant els caps de Junts. Els socialistes que avalaven fa uns anys l’aplicació del 155, ara s’asseuen a negociar amb els que varen reprimir en el seu dia.
Tercer: La Constitució té un apartat que esmenta, de forma clara, que els seus diputats tenen llibertat de vot, però els partits tenen normativa que els obliguen a estar subjectes a la disciplina de vot. Qui trenca la norma sap que, com a mínim, haurà de pagar una multa i, possiblement, altres càstigs més durs…
Quart: La sagrada llibertat d’expressió queda coartada quan afecta el teu partit polític. L’any 2017, el Tribunal Constitucional va negar emparament a una militant socialista que criticava el seu partit per haver suspès les primàries d’unes eleccions municipals. Va quedar sense militància durant vint mesos perquè els jutges van considerar que prevalia la fidelitat al partit. El sistema polític espanyol, doncs, és especialment generós amb la disciplina que imposen els partits polítics.
Cinquè: Ser militant, afiliat o abonat a un partit polític requereix un nivell de fidelitat que molt poca gent està disposada a acceptar. La militància va de baixa, tot i que (encara no sé per què) l’import que es paga de quota es pot desgravar a l’impost de la renda. Conèixer de forma real el nombre d’afiliats que cada partit té és pràcticament impossible. No interessa. És millor parlar de nombre de votants que, en aquest cas, les xifres estan a l’abast de tothom amb un clic al ratolí de l’ordinador.
Vist des de dalt, “aquests són els meus principis. I si no li agraden, en tinc altres”. Aquesta frase s’atribueix a l’humorista Groucho Marx, però podria sortir de la boca de molts dirigents polítics d’aquí, d’allà o del centre. L’important és arribar i mantenir-se al poder. Els principis ideològics només queden inalterablement escrits al manual del militant i a la pàgina web del partit. En definitiva, que dura és la vida al segle XXI, i com encara ho és més als militants d’un partit polític!
