És ben cert, com diu el tòpic, que la vida dona moltes voltes i mai es pot saber que t’oferirà el destí. Si algú m’hagués dit fa uns mesos que estaria davant el meu televisor o a les xarxes socials animant els piolins a mantenir a ratlla un grup de gent que protesta l’hauria tractat de boig. És lleig, però he de reconèixer que he gaudit una mica veient com provaven el xarop de bastó els mateixos que fa uns anys cantaven l’“a por ellos!” quan la policia espanyola venia a Catalunya a atonyinar padrines. Deixant de banda el meu gaudi personal, les protestes a Madrid contra l’amnistia demostren que aquella Espanya reaccionària, cavernària, masclista, racista, homòfoba i casposa que tant s’han esforçat a dissimular encara és ben viva i apareix sense complexos quan es tracta d’anar contra Catalunya. No m’imagino que pot passar el dia en què el president Puigdemont pugui tornar a trepitjar sòl català amb total llibertat i sense haver passat comptes amb la justícia espanyola que tant l’ha perseguit. Me l’imagino sortint al balcó de la Generalitat i entonant un “ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” al més pur estil Josep Tarradellas. Les embòlies, ictus, atacs de cor i altres esglais que això pot provocar en la dreta i la ultradreta poden ser llegendaris. Uff! Torno a gaudir només de pensar-hi.
Sessió: No iniciada
