Un dels últims esculls amb què ha ensopegat la negociació entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez ha estat la lawfare, concepte que s’usa per referir-se a l’ús de la llei per a perseguir rivals polítics. El terme en anglès fa un joc de paraules i substitueix war (guerra) per law (llei). Warfare es tradueix com “anar a la guerra”. Per explicar la lawfare s’usa una paradoxa lògica molt xocant. El sofista grec Protàgores va proposar al seu alumne Euatle que li ensenyaria retòrica gratis i que ja li pagaria quan guanyés el primer cas. Va passar el temps i Euatle no pagava al mestre. “Passi el que passi em pagaràs el que em deus”, va dir-li Protàgores. “Si guanyo el judici et condemnaran a pagar-me i, si perdo, hauràs guanyat el primer cas i m’hauràs de pagar”, va rematar el mestre. Euatle replicà: “No mestre. Passi el que passi no li pagaré perquè, si guanyo jo m’exoneraran de pagar-li. I si perdo no pagaré perquè no hauré guanyat el primer cas”. Qui està utilitzant els tribunals de manera entorcillada? Aquesta paradoxa data del segle II. Tan antic és l’ús del Dret com a arma per a aconseguir objectius polítics i militars.
