Tres de cada quatre casos d’abusos sexuals infantils són comesos per l’entorn de la víctima. En concret, el 39,7% són familiars i el 36,5% són de l’entorn conegut. Sobretot pares i padrastres. A més, el 86,5% de les víctimes són nenes o noies adolescents i l’edat en què es concentren més casos són els 15 i els 16 anys, amb el 34% del total. El 67% dels abusadors no tenien antecedents penals de cap tipus, i el 96% no tenen antecedents relacionats amb violència sexual. Són dades del darrer informe de Save the Children ‘Per una justícia a l’alçada de la infància’, en què s’han analitzat 389 sentències amb 478 víctimes del 2021 i 2022 de casos d’aquest tipus de violència en cinc comunitats, 126 de les quals a Catalunya.
El 82,5% de les sentències analitzades a Catalunya van acabar amb condemna. En el 30% dels casos van ser les mares qui van denunciar, i el 20% van ser les víctimes. De totes les sentències analitzades a l’Estat, 56 van acabar en absolució, 38 d’elles per falta de proves.
Segons les últimes dades del Ministeri de l’Interior, el 2021 es van presentar 8.317 denúncies per delictes contra la llibertat sexual que tenien com a víctima nens, nenes i adolescents. “Aquestes dades només són la punta de l’iceberg, ja que s’estima que només el 15% dels casos d’abús sexual infantil arriben a denunciar-se. Encara hi ha la creença col·lectiva que aquests casos amb prou feines existeixen i que si un nen o nena fos abusat al nostre entorn ens n’adonaríem, però les dades evidencien que no és així”, assenyala Catalina Perazzo, directora d’incidència social i política a Save the Children.
A més, ha augmentat exponencialment el temps de durada dels processos. Durant el període analitzat anterior, el 67,3% dels processos s’havien resolt als 2 anys. Tot i això, ara només el 26,2% ho ha fet en 2 o 3 anys. El 24% va trigar entre 3 i 4 anys i el 20% entre 4 i 5 anys.
Les dades indiquen també que hi ha víctimes que segueixen havent de declarar més d’una vegada, arribant a declarar abans del judici fins a 3 cops a policia, fiscalia i jutjat. Només en el 21,4% dels casos consta que s’ha utilitzat la prova preconstituïda, és a dir, l’enregistrament del testimoniatge perquè no hagin de repetir aquesta declaració en ocasions reiterades, tot i que en el 74% dels casos no consta informació. El 20% de les declaracions tenen lloc davant del jutge, però en el 50% de les sentències no consta aquesta informació. En el 43% dels casos es van utilitzar, a banda de la declaració de la víctima, altres proves com pericials, testificals i documentals. En el 21,4% dels judicis, la declaració de la víctima era l’única prova, i en el 70% dels casos es va considerar suficient.
Aquest és el cas de Carmen Corrales, gaditana de 26 anys, que ha denunciat haver patit abusos sexuals des dels 10 fins als 14 anys per part del seu avi matern. Carmen va haver de declarar cinc vegades davant de diferents institucions sent encara menor d’edat. “Durant el procés jo em vaig sentir súper acompanyada per part dels meus pares i de les meves germanes, però per la justícia i la resta, no. A mi ningú no em va acompanyar, ningú no em va indicar on havia d’anar, el que havia de fer… res. Vaig declarar, però em vaig sentir sota pressió”, explica.
Save the Children recorda que, tal com indica la Llei Orgànica de Protecció Integral de la Infància i Adolescència davant de la Violència (LOPIVI) aprovada ara fa dos anys, cal que el govern desenvolupi una legislació específica que marqui el camí per a aquesta justícia especialitzada que pugui garantir els drets dels nens i nenes que han estat víctimes de qualsevol mena de violència, com són els abusos sexuals. Això s’ha de concretar en les mesures següents: Implantació de jutjats especialitzats en atenció a la infància víctima de violència; creació d’una fiscalia específica de violència contra la infància, que participi a tots els processos on hi hagi un nen o nena víctima; formació inicial i constant de tots els operadors jurídics; l’assistència jurídica a les víctimes, acompanyant-les des de l’inici fins al final del procés i assegurant-ne la gratuïtat en els casos que marca la llei.
A més, un dels aspectes bàsics d’aquesta especialització de la justícia és fer exploracions i proves preconstituïdes, amb l’objectiu d’eliminar actuacions i declaracions innecessàries i evitar la revictimització de les víctimes. “La prova d’abús sexual infantil més gran és la declaració de la víctima. Per això és fonamental disposar dels recursos adequats per prendre aquesta declaració i poder-la fer servir en el judici. No és just que un nen o nena hagi d’explicar el que ha passat més d’una vegada, i veiem com avui encara és una pràctica habitual”, afirma Perazzo.
Save the Children també aposta per implantar a totes les comunitats autònomes el model nòrdic Barnahus (‘casa dels nens’ en islandès), un model d’atenció integral on totes les institucions que intervenen en un cas d’abús sexual infantil es coordinen i treballen sota el mateix sostre per evitar la victimització secundària. Des de l’obertura de la primera Barnahus el 2020 a Catalunya, en concret, a Tarragona,, altres comunitats autònomes com Andalusia, Euskadi, Cantàbria, País Valencià, Madrid, Balears o Navarra estan seguint el mateix camí. A més, el projecte conjunt de la Unió Europea i el Consell d’Europa sobre la Barnahus a Espanya per als anys 2022 a 2024 –desenvolupat en estreta col·laboració amb el Ministeri de Drets Social i Agenda 2030–, té com a objectiu millorar el marc legislatiu i de polítiques públiques per introduir aquest model a les diferents comunitats autònomes. “A la legislatura passada ja es van impulsar tres projectes de llei per reformar el sistema de justícia que eren una oportunitat per poder millorar l’atenció a la infància a la justícia espanyola, però es van quedar aturats. Definitivament, en aquests propers quatre anys cal aconseguir posar tot el sistema judicial a l’alçada dels nens i nenes”, afegeix Perazzo.
