Després de la mort de Franco, Gabriel García Márquez no va voler tornar a Espanya. Gabo temia que el nou govern no es cregués que El otoño del patriarca, que havia escrit mentre vivia a Barcelona (que retratava l’ocàs d’un dictador) havia estat inspirada en models com l’haitià Papà Doc, que va fer exterminar tots els gossos negres del país perquè pensava que un enemic seu s’havia convertit en un dels gossos negres, o del salvadoreny Maximiliano Hernández Martínez, que va fer folrar de paper vermell tot l’enllumenat públic del país per combatre una epidèmia de xarampió. Són coses que s’expliquen en el llibre de Xavi Ayén Planeta Nobel, editat per libros de vanguardia, on es recullen les converses del periodista de La Vanguardia amb trenta escriptors guardonats amb el Nobel de literatura. García Márquez explica que va arribar a Barcelona l’any 1967 amb una pell de caiman. Era el seu amulet que sempre es va negar a vendre, fins i tot quan vivia a París i va haver de demanar al metro. “A Barcelona vaig passar de no tenir res per menjar a poder comprar-me un pis”, relata Gabo. L’altre Nobel de llengua castellana que recull el llibre és Mario Vargas Llosa. La seva pugna amb Alberto Fujimori per la presidència del Perú fa que consideri la política “una tècnica on surt tot el pitjor: intrigues, conspiracions, cinisme… com va dir Max Weber, qui es posa en política segella un pacte amb el diable”. Tornant a El otoño del patriarca, el panameny Omar Torrijos, quaranta-vuit hores abans de morir, va dir a Gabo: “És el teu millor llibre. Tots som així com tu dius”.
Sessió: No iniciada
